CRITICA DE MUSICA

El club dels humils

NANDO CRUZ

Ani DiFranco és la noia de moda que no va voler mai estar de moda, l'estrella alternativa que va néixer com a alternativa a les estrelles. Un raig de simpatia, desimboltura, seguretat i nervi que desprèn litres de naturalitat cada vegada que puja a un escenari. Un encant, vaja. I el seu èxit --Bikini ple a vessar-- és degut tant a la seva publicitada independència com a una discografia atapeïda de raons per creure en el seu talent i descartar, per improcedent, el de tantes joves rockeres amb sensibilitat i valor per tractar de tu a tu els homes.

Però encara hi ha més. Sense forçar el calidoscopi sonor, Ani DiFranco incorpora a la seva espontània i àmplia concepció del folk elements del funk , el reggae o el hip-hop . Sense exagerar del tot la interpretació vocal, és capaç de pronunciar una mateixa frase de 23 maneres diferents. I el suport rítmic és tan polifacètic i encertat que gairebé és impossible avorrir-s'hi. Ani DiFranco és una dona de recursos, experta a contagiar l'audiència i hàbil en el diàleg directe, encara que és ben cert que en el paper de noia senzilla que interpreta accentua massa el discurs d'autora atordida per l'èxit.

Tot i així, els resultats canten sols. Ani DiFranco no podrà encapçalar mai una nova generació de cantautores folk perquè cap coetània li arriba a la sola de les sabates. La seva música no forma part de cap corrent per- què neix i mor en ella mateixa. Woody Guthrie i Prince --les versions escollides-- diversifiquen el tiroteig de referències, però són pures anècdotes davant d'una exhibició d'individualitat on sentiments, sensacions i actituds se sostenen en cançons, no només en ideals.

ROCK

Filosofando a guitarrazos

Lugar y fecha: sala Bikini (24/II/98) KARLES TORRA

"Puedo sentirme afortunado, pues nada me ha sido fácil", concluyó Freud al cabo de su existencia. Tan penetrante observación, que desvela la importancia de las dificultades como factor de crecimiento, resulta perfectamente aplicable al caso de Ani DiFranco. No fue sino en la dureza de los clubs, fajándose ante audiencias rockeras cuando no abiertamente indiferentes, donde la joven "folk singer" de Buffalo aprendió a hacerse oír a base de filosofar a guitarrazos.

Con "Living in clip", un doble álbum en vivo publicado el año pasado, Ani DiFranco consiguió proyectarse por fin más allá de los restringidos límites del artista de culto. Tras ocho años de batirse el cobre en un segundo plano, su estampa empezó a aparecer en los medios musicales más populares del planeta, mereciendo unánimes elogios por la fuerza y el empaque de su obra. Camino de convertirse en un fenómeno de alcance global, Ani DiFranco desembarcó el pasado martes en Barcelona para presentar su nuevo disco, "Little plastic castle".

Media hora antes del concierto ya había una larga procesión de gente ante las puertas de Bikini. Todo el pescado estaba vendido de antemano y nadie quería perderse las mejores posiciones ni el más mínimo detalle. Con buen criterio, y pese a las numerosas peticiones de última hora, los promotores decidieron respetar el aforo, lo cual redundó en unas óptimas condiciones de habitabilidad, que se vieron complementadas por una no menos satisfactoria sonorización.

Los poderosos hachazos de guitarra de "Gravel" nos hicieron entrar rápidamente en harina. Para cuando sin solución de continuidad atacó "Little plastic castle", AniDiFranco ya nos tenía agarrados por el cuello y absorbidos hasta la médula. Sosteniendo una actitud enérgica sobre las tablas, sin necesidad de cambiar el papel de "folk-singer" por la camaleónica piel de "pop- star", la artista norteamericana no dejó de remover conciencias ni de salpimentar sus fuertes canciones con curiosas inflexiones vocales que remitían incluso por momentos al vanguardismo extravagante de una Diamanda Galas.

Cantautora de rabiosa modernidad, la de Buffalo supo sustentar en formación de trío un concierto de alta tensión, tanto eléctrica como creativa, que no fue ajeno al hálito del punk ni al pálpito del funk. En este último sentido cabe agregar que, una vez facturados los argumentos de peso de su repertorio con "Fuel" y "Untouchable face" a la cabeza, revisitó a Prince de mil amores. Lo que son las cosas: a Woody Guthrie, Cisco Houston y demás pioneros del folk song les ha salido una continuadora que, además de encantar los tímpanos y nutrir el coco, hace mover el esqueleto. Una "crack".

La Vanguardia 01/03/98

Inconcretion

Santi Mayor Farguell

Ani DiFranco. Bikini, Tuesday 24th February.

The new female composer-singer north-american movement has in Ani DiFranco its most worthy exponent among the ones that have reached an european status. The expectation before her visit was due to her brilliant performance at the 1997's Doctor Music festival, a merit which is, on the other side, relative due to a mediocre lineup. But Ani DiFranco is an artist whose arguments go further than a momentary rush, and who has, of course, an expressive quality that Morrissette, Jewel or Meredith Brooks can't even smell. In the classical sense of the term, Ani DiFranco is a singer fed with her capilar communication with the audience, and it is in this immediacy, in the short distances, when she best succeeds. Besides, the short singer stablishes with a strong -sometimes excessive- naturality a complicity with the audience that approaches her to the base of her songs, which are street stories filtered by DiFranco's, between rebel and positivist, subjectivity.

She's got the contributing factors to add herself to the list of great composer-singers, just behind of Joni Mitchell, Ricky Lee Jones or the unfortunate Mary Margaret O'Hara, but she lacks of resolution capability and she's too much prolific. At the Bikini she proved that she's got an inventive and a compositive particularity which ables her to make round a concert and let everybody happy. Based on canonical elements that she uses imaginatively, good taste and a prodigious naturality, her songs have the quality reserved to the few composers that make them be heard so naturally as when we hear a cradle song: as if they would have ever existed. It's not the case, because the collision of folk -electric, acoustic-, rap, pop, rock, is not an specially common mixture. But she gets it.

And, besides of the solved concept, DiFranco's got the instruments. A versatile, expressive voice that lets her shape it to her and, why not, to her songs' animic states. And an imaginative use of the acoustic guitar which ables her to extract sounds and arpeggied textures more inclined to the rhythm than to melody, so she also avoids to get too much close to the "ensweetment" of those composer-singers who postulate for the sugar-loaded emotion, which is known to be unfavorable.

She's got the concept, she's got the instruments to materialize it... but she's still missing the concretion: incrementing the percentage of brilliant songs in a repertory that at the Bikini suffered too much to avoid linearity. Too much low quality songs (attention, low quality in respect to herself, no to other artists) that helps the light disappointment, because you can see, you can feel, that her concerts could be thrilling from the start to the end, but they are not.

Inconcreció

Santi Mayor Farguell

Ani DiFranco. Bikini, dimarts 24 de febrer

El nou fenomen femení i cantautoril nord-americà té en Ani DiFranco l'exponent més digne dels que han assolit un nom a Europa. L'expectació per la seva visita es devia directament al fet que la seva actuació va sobresortir molt i molt al Doctor Music Festival del 1997, un mèrit, d'altra banda, relativitzable per una oferta mediocre. Però Ani DiFranco és una artista amb arguments que van més enllà de la rauxa d'un moment, i que té, per descomptat, un pòsit expressiu que Morissette, Jewel o Meredith Brooks ni ensumen. En el sentit clàssic del terme, Ani DiFranco és una cantautora que s'alimenta de la comunicació capil·lar amb la seva audiència, i és en aquesta proximitat, en les distàncies curtes, que se'n surt millor. Per amanir-ho, la menuda cantant estableix amb rotunda -de vegades excessiva- naturalitat una complicitat amb el públic que l'apropa a la base de les sevescançons, que són històries del carrer filtrades per la subjectivitat entre rebel i positivista de la DiFranco.

Té els condicionants per afegir-se a la nòmina de grans cantautores i cantautors, just darrere de Joni Mitchell, Ricky Lee Jones o la malaguanyada Mary Margaret O'Hara, però a DiFranco li manca capacitat de resolució i li sobra ser tan prolífica. A Bikini va demostrar que disposa d'inventiva i d'una particularitat compositiva i interpretativa que donen joc per arrodonir un concert i deixar tothom content. A partir d'uns elements ortodoxos que utilitza amb imaginació, bon gust i miraculosa naturalitat, les seves cançons tenen aquella qualitat reservada a pocs compositors que fa que s'escoltin amb tanta naturalitat com escoltem una cançó debressol: com si sempre haguessin existit. Però no és el cas, perquè la col·lisió de folk -elèctric, acústic-, de rap, de pop, de rock, no és una barreja especialment comuna. Però ell l'en fa.

I, a més a més del concepte resolt, DiFranco té els instruments. Una veu versàtil, expressiva i que es deixa emmotllar als seus estats anímics i, per què no, al de les cançons. I una imaginativa utilització de la guitarra acústica que li permet treure'n sons i textures arpejats i més ancorats cap al ritme que cap a la melodia, de manera que evita de passada apropar-se massa a l'ensucrament dels cantautors i cantautores que postulen per l'emoció carregada de sucre, que ja se sap que és contraproductiva.

Té el concepte, té els instruments per materialitzar-lo... però encara li falta la concreció: augmentar el percentatge de cançons brillants en un repertori que a Bikini va patir massa per defugir la linealitat. Massa cançons de segona (compte, de segona respecte a si mateixa, no a altres artistes) que tiren llenya al foc de la lleu decepció, perquè es veu, es nota, s'intueix que els seus concerts podrien ser colpidors del principi al final, però no ho són.